Que som parents!

Això de trobar pegues a la pròpia família només ho fan els descastats.
Per tant, quan un germà li posa a l'altre el dit a l'ull, se sobreentén que ho fa de bona fe i l'oportú és que el borni somrigui i pari l'altre ull.
O si una mare afeixuga els fills amb crítiques ferotges envers tot el que fan o diuen o pensen, i els recrimina que no hagin esdevingut el que ella esperava amb il·lusió, s'escau que ells assenteixin mansament i es penedeixin de la seva poca traça.
Que el pare l'estomaca a ella? Doncs que la bona dona respiri fondo i agraeixi la sort que té, perquè és ben cert que sempre es pot estar pitjor.
I quan l'avi li grapeja la cuixa a la néta pubilla, l'únic que cal és explicar-li a la noia –vermella de la ràbia– que si el pobre home ja no sap on té el cap, encara menys sabrà per on fa córrer les mans...

Hi ha una raó conciliadora per a tot. 
Qui et roba és un lladre. Però si és un cosí, tota la parentela corejarà, a l'uníson: "No n'hi ha per tant, el pobre passa un mal tràngol i ves, a tu, quina falta et farà això que ell ha de menester".
Qui t'estomaca és un agressor. Amb l'excepció de l'hereu exaltat –ulls fora de les òrbites, rostre desfigurat– que s'abraona damunt de l'oponent en el transcurs d'una discussió familiar. Aquí tothom es gira a blasmar el qui ha rebut: "Mira com l'has fet posar, tan bon fons que té!"
Qui s'aprofita de tu és un galtes, un penques, un barrut. Tret que sigui un cunyat. Aleshores és una ànima càndida que accepta de bon grat la generosa mà que se li allarga i tiba innocentment fins al colze, l'espatlla, la cintura, els genolls, els turmells. Si a aquestes alçades –abans de perdre definitivament els dits dels peus– hom protesta, l'altre s'ofèn amb justícia i replica: "Que som parents!"

Hi ha parenteles que són com carrerons: de sentit únic. Llocs perillosos per on val més no passar ni poc ni gaire, per molt familiars que ens resultin.

Imagen: Alex Linch