Víctimes voluntàries

El franctirador d'Albert Pijuan no dispara bales mortes. Els seus trets són precisos i abaten els lectors, un per un, sense treva ni remei. El franctirador tomba qui troba al seu pas. I les seves víctimes literàries s'hi rendeixen de gust.

Sota l'aparença d'una novel·la negra, el relat lliga curt el lector amb el fil de la trama i l'arrossega pels carrers foscos de la connivència entre policies i pinxos, per les llars de la misèria –on la gent fa equilibris amb la supervivència com qui sosté un pal d'escombra dret damunt d'un dit–, per les innombrables formes que adopten la maldat, l'abús i l'opressió, per la precarietat de les conviccions, per la quotidianitat de la injustícia i la vergonya...

Albert Pijuan pren el relleu d’autors com Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que amb la seva sèrie de volums protagonitzats per l’inspector Martin Beck van esbotzar la superfície gelada que contenia i amagava aigües turbulentes a la societat sueca dels anys seixanta. El franctirador, lluny de donar peixet al lector amb un plantejament intricat i una resolució consoladora, trava una història complexa, intensa i colpidora que no estalvia veritats incòmodes. Ho fa amb un ús savi i sensible del llenguatge, amb una dosificació astuta però honesta de la informació, amb una generosa panoràmica d’una societat esquerdada que carranqueja –atrapada en terra de ningú–, amb una cura minuciosa de cada personatge –per efímer que sigui el seu pas per l’obra–, amb la mà ferma d’un escriptor conscient, ben fornit intel·lectualment, valent i professional.

Albert Pijuan, autor de les peces dramàtiques Tabula Brasa, Escola de gossos i Nix tu, Simona, és jove i escriu en català. La prodigiosa qualitat dels seus textos, però, no ve determinada per la seva edat ni per la seva llengua. El franctirador, la seva primera novel·la, no és un llibre magnífic per ser d’un autor jove català. És un llibre magnífic a seques. Un llibre que amenaça i fereix des dels edificis alts.