Segle perdedor
Les coses sempre van ser a punt d’anar-nos bé. Com els triomfadors nord-americans, érem fills de treballadors modestos i vam aprendre des de ben petits que res s’aconsegueix si no és amb esforç. Com els triomfadors nord-americans, vam ser els primers de la nostra promoció a les universitats on vam poder accedir, becats, mentre que els fills dels rics van ser només els reis de la popularitat o la trapelleria. Escrivíem amb correcció en quatre idiomes, en parlàvem sis amb fluïdesa, en llegíem vuit amb imaginació. Els pocs diners que guanyàvem, vam invertir-los en roba que ens conferís la inexcusable bona presència. Vam aconseguir ser decidits sense semblar rebels, creatius sense semblar irresponsables, eficients sense semblar perillosos, dignes sense semblar arrogants.
Vam voler sortir-nos-en a còpia de talent i empenta irrefrenables. Ja fa més de vint anys des d’aquells dies en què crèiem que començàvem de zero. Ningú ho fa: alguns tenen davant seu una prometedora escalinata amb graons de marbre que uns altres han gravat per ells; nosaltres, el clot humit que ve arrecerant els pobres i els seus fills i els seus néts pels segles dels segles. Vam pensar que en aquest segle les coses canviarien, que esmicolaríem amb la nostra excel•lència la invisible jerarquia de vidre que encara ens constrenyia. Però el somni americà és una faula enganyosa que, si mai s’ha fet real als Estats Units, difícilment pot materialitzar-se a Europa. Avui veiem per fi la mare d’Occident com una senyorona benpensant, mestressa dels seus béns, amant amb els seus minyons privilegiats i condescendent, quan no cruel, amb la quitxalla dels servents. Europa és classista, fins i tot els pàries europeus són classistes. Per això, el camí que aleshores ens era destinat feia baixada: davallava suaument però constant cap a l’autèntic no res. Si en algun tram del descens hi va haver una porta entreoberta, abans que l’abastéssim algú la tancava amb pany i forrellat. Mai ens van ser oferts cap pal, cap corda, cap crit d’ànim per la boca del pou en què ens perdíem. Als amos de les caixes de cabals no els vam costar ni un ral. Hem sobreviscut menjant engrunes i dormint a les esquerdes. Ens hi hem deixat l’entusiasme que, de dia en dia, ha madurat fins que se’ns ha tornat amargura ferotge.
Vam irrompre en el món delerosos de formar-ne part i el món ens va escopir com s’escupen les deixalles. Ens hi vam acostar amb les mans plenes de quelcom més valuós que l’or –la joventut, la força, la ment desperta, el riure– i el món sencer ens va girar l'espatlla. Vam refermar-nos en el nostre propòsit de pertànyer-hi tard o d’hora per incontestables mèrits propis. Vam anar conreant aquests mèrits, però no vam deixar d’ésser invisibles als ulls d’aquells que no ens miraven, que mai ho havien fet, que no ho farien mai. En aquesta croada inacabable hem esdevingut –bo i mancats de públic, de clients, de mecenes, de valedors, d’interlocutors– virtuosos. Som, així ho proclamo, virtuosos indigents. No podem presumir de cap altra possessió que la dedicació tossuda i desfermada a aquesta feina per la qual ningú no ens pagarà –com mai ningú ho ha fet, com mai ningú ho faria–.
[Primer dimarts de gener. La casa és freda i calen diners per ocupar indefinidament la taula d’un cafè. Escric, doncs, dins la pèrgola del parc; al seu abric –insuficient, gairebé simbòlic–, tot esperant els tebis raigs de sol que s’escolen ara i adés entre els núvols bruts. No n’estic prou convençut, que el to del fragment d’avui –redactat en un plural no sé si de modèstia o majestàtic, amb veu solemne i lapidària– sigui el més adient per relatar la meva –al cap i a la fi petita– història. Qui sóc jo, sinó un pobre home que gargoteja pels racons sense que ningú hi pari esment, encongit sota capes i més capes de llana espessa i tanmateix tremolós? Malgrat això, em resisteixo a renunciar a la grandesa amb què em puc investir mitjançant la literatura. Seré nós a Segle perdedor –títol provisional– precisament perquè a la prosaica realitat no passo de ser un individu sol i brut –a desgrat meu: com detenir aquesta suor freda que m’amara el cos sota els jerseis?– que no es permet cap luxe, tret de berenar pa sec i un got de llet calenta un cop la setmana en una granja vella a tocar de Santa Anna, on l’anciana mestressa somriu feixugament però franca mentre em mira amb ulls llagrimosos.]
Panet 00•65
Vam voler sortir-nos-en a còpia de talent i empenta irrefrenables. Ja fa més de vint anys des d’aquells dies en què crèiem que començàvem de zero. Ningú ho fa: alguns tenen davant seu una prometedora escalinata amb graons de marbre que uns altres han gravat per ells; nosaltres, el clot humit que ve arrecerant els pobres i els seus fills i els seus néts pels segles dels segles. Vam pensar que en aquest segle les coses canviarien, que esmicolaríem amb la nostra excel•lència la invisible jerarquia de vidre que encara ens constrenyia. Però el somni americà és una faula enganyosa que, si mai s’ha fet real als Estats Units, difícilment pot materialitzar-se a Europa. Avui veiem per fi la mare d’Occident com una senyorona benpensant, mestressa dels seus béns, amant amb els seus minyons privilegiats i condescendent, quan no cruel, amb la quitxalla dels servents. Europa és classista, fins i tot els pàries europeus són classistes. Per això, el camí que aleshores ens era destinat feia baixada: davallava suaument però constant cap a l’autèntic no res. Si en algun tram del descens hi va haver una porta entreoberta, abans que l’abastéssim algú la tancava amb pany i forrellat. Mai ens van ser oferts cap pal, cap corda, cap crit d’ànim per la boca del pou en què ens perdíem. Als amos de les caixes de cabals no els vam costar ni un ral. Hem sobreviscut menjant engrunes i dormint a les esquerdes. Ens hi hem deixat l’entusiasme que, de dia en dia, ha madurat fins que se’ns ha tornat amargura ferotge.
Vam irrompre en el món delerosos de formar-ne part i el món ens va escopir com s’escupen les deixalles. Ens hi vam acostar amb les mans plenes de quelcom més valuós que l’or –la joventut, la força, la ment desperta, el riure– i el món sencer ens va girar l'espatlla. Vam refermar-nos en el nostre propòsit de pertànyer-hi tard o d’hora per incontestables mèrits propis. Vam anar conreant aquests mèrits, però no vam deixar d’ésser invisibles als ulls d’aquells que no ens miraven, que mai ho havien fet, que no ho farien mai. En aquesta croada inacabable hem esdevingut –bo i mancats de públic, de clients, de mecenes, de valedors, d’interlocutors– virtuosos. Som, així ho proclamo, virtuosos indigents. No podem presumir de cap altra possessió que la dedicació tossuda i desfermada a aquesta feina per la qual ningú no ens pagarà –com mai ningú ho ha fet, com mai ningú ho faria–.
[Primer dimarts de gener. La casa és freda i calen diners per ocupar indefinidament la taula d’un cafè. Escric, doncs, dins la pèrgola del parc; al seu abric –insuficient, gairebé simbòlic–, tot esperant els tebis raigs de sol que s’escolen ara i adés entre els núvols bruts. No n’estic prou convençut, que el to del fragment d’avui –redactat en un plural no sé si de modèstia o majestàtic, amb veu solemne i lapidària– sigui el més adient per relatar la meva –al cap i a la fi petita– història. Qui sóc jo, sinó un pobre home que gargoteja pels racons sense que ningú hi pari esment, encongit sota capes i més capes de llana espessa i tanmateix tremolós? Malgrat això, em resisteixo a renunciar a la grandesa amb què em puc investir mitjançant la literatura. Seré nós a Segle perdedor –títol provisional– precisament perquè a la prosaica realitat no passo de ser un individu sol i brut –a desgrat meu: com detenir aquesta suor freda que m’amara el cos sota els jerseis?– que no es permet cap luxe, tret de berenar pa sec i un got de llet calenta un cop la setmana en una granja vella a tocar de Santa Anna, on l’anciana mestressa somriu feixugament però franca mentre em mira amb ulls llagrimosos.]
Granja Raspall
Cafè i xocolata. Pastissos i pa.
Des del 1913
Llet 01•00
01•00 CA
És un text fantàstic. M'has deixat sense paraules. Té força, esperit, ànima. Connecta amb el lector, traspassa la pantalla.
ResponderEliminarEm trec el barret,
Tere SM
www.vullescriure.cat
Moltes gràcies, Teresa, pel teu comentari tan amable i entusiasta.
ResponderEliminarM'agrada molt saber que em llegeixes.
Una abraçada.