Futbolistes i espectadores
Mia Hamm, considerada la millor futbolista de tots els temps i ambaixadora estatunidenca del F.C. Barcelona, és aquests dies a la ciutat comtal amb motiu del Global Sports Forum. La notícia s'ha pogut veure avui als diversos espais informatius de Televisió de Catalunya. La visita de la històrica jugadora és un esdeveniment rellevant per als equips femenins del Barça. La visibilitat que gràcies a la seva presència ha tingut el futbol femení a la televisió és un fet sorprenent per la seva raresa.
Que moltes dones han conquerit progressivament –amb el seu esforç, la seva alegria i també amb la contribució de molts homes, només faltaria!– llocs i àmbits reservats tradicionalment als homes, ja no ho desmenteix ningú amb un bri de lucidesa. Que els seus mèrits i el reconeixement que reben a canvi no es corresponen encara, tampoc. Com que sembla que el masclisme no muda tant com abans, en aquells anys remots i feliços en què hi havia senyors que feien del masclisme una divisa, a hores d'ara les institucions –públiques o privades, aparentment o veritablement benpensants– engeguen campanyes per reivindicar la seva consciència d'igualtat. Ho va fer el club blaugrana dissabte 5 de març, omplint la Llotja del Camp Nou només de dones, sòcies preeminents per la seva tasca professional i representants femenines dels patrocinadors. Aquest gest, que s’anunciava com la primera proposta d’un grup de treball que vol reconèixer el paper de la dona a can Barça, tot i estar carregat de bones intencions, es diluïa amb la fluixesa de les mitges tintes. De tan simbòlic va esdevenir metafòric. És clar que Televisió de Catalunya es va fer ressò fidelment d’aquesta cessió de seients, però de debò algú es va empassar que la data s’hagués escollit per la seva proximitat amb el Dia de la Dona Treballadora? El dia més proper al 8 de març és el 8 de març: aquell vespre al Camp Nou es disputava la tornada dels vuitens de final de la Lliga de Campions contra l’Arsenal.
Quina badada! Ara resulta que són prou progressistes per convidar un grapat de senyores perquè coregin l’himne fent saltirons i celebrin amb abraçades enfervorides el gol local en un bonic partit de Lliga d’un dissabte qualsevol; això sí, als esdeveniments decisius cal reservar la Llotja als senyors de sempre i als dignataris que, casualment, són sempre homes. Si l’objectiu del F.C. Barcelona era segellar públicament el seu compromís amb la igualtat –i si és que la igualtat depèn d’actes protocol·laris i intranscendents com aquest–, aleshores van errar la data. Les convidades podrien haver declinat aquesta invitació de pa sucat amb oli, però ¿quina consciència social haurien de tenir unes dones que, embriagues de vanitat i de passió esportiva, van convertir la Llotja en una rèplica de la grada d’Eurovisió?
Em diran que amb aquest Barça no hi ha partit lleig, i tindran raó. No es tracta d’això. Encara som tots tan masclistes –club, mitjans, afeccionats– que el nostre pseudofeminisme dels dies de festa ens posa en evidència. Com a mínim, la nit del meravellós 3-1, a Mia Hamm se li va assignar un lloc a la Llotja per mèrits propis.
Que moltes dones han conquerit progressivament –amb el seu esforç, la seva alegria i també amb la contribució de molts homes, només faltaria!– llocs i àmbits reservats tradicionalment als homes, ja no ho desmenteix ningú amb un bri de lucidesa. Que els seus mèrits i el reconeixement que reben a canvi no es corresponen encara, tampoc. Com que sembla que el masclisme no muda tant com abans, en aquells anys remots i feliços en què hi havia senyors que feien del masclisme una divisa, a hores d'ara les institucions –públiques o privades, aparentment o veritablement benpensants– engeguen campanyes per reivindicar la seva consciència d'igualtat. Ho va fer el club blaugrana dissabte 5 de març, omplint la Llotja del Camp Nou només de dones, sòcies preeminents per la seva tasca professional i representants femenines dels patrocinadors. Aquest gest, que s’anunciava com la primera proposta d’un grup de treball que vol reconèixer el paper de la dona a can Barça, tot i estar carregat de bones intencions, es diluïa amb la fluixesa de les mitges tintes. De tan simbòlic va esdevenir metafòric. És clar que Televisió de Catalunya es va fer ressò fidelment d’aquesta cessió de seients, però de debò algú es va empassar que la data s’hagués escollit per la seva proximitat amb el Dia de la Dona Treballadora? El dia més proper al 8 de març és el 8 de març: aquell vespre al Camp Nou es disputava la tornada dels vuitens de final de la Lliga de Campions contra l’Arsenal.
Quina badada! Ara resulta que són prou progressistes per convidar un grapat de senyores perquè coregin l’himne fent saltirons i celebrin amb abraçades enfervorides el gol local en un bonic partit de Lliga d’un dissabte qualsevol; això sí, als esdeveniments decisius cal reservar la Llotja als senyors de sempre i als dignataris que, casualment, són sempre homes. Si l’objectiu del F.C. Barcelona era segellar públicament el seu compromís amb la igualtat –i si és que la igualtat depèn d’actes protocol·laris i intranscendents com aquest–, aleshores van errar la data. Les convidades podrien haver declinat aquesta invitació de pa sucat amb oli, però ¿quina consciència social haurien de tenir unes dones que, embriagues de vanitat i de passió esportiva, van convertir la Llotja en una rèplica de la grada d’Eurovisió?
Em diran que amb aquest Barça no hi ha partit lleig, i tindran raó. No es tracta d’això. Encara som tots tan masclistes –club, mitjans, afeccionats– que el nostre pseudofeminisme dels dies de festa ens posa en evidència. Com a mínim, la nit del meravellós 3-1, a Mia Hamm se li va assignar un lloc a la Llotja per mèrits propis.
Comentarios
Publicar un comentario