Els amos del tros

On han anat a parar aquells senyors antics de bona posició, amb abric de tres quarts i cigar aromàtic? On són ara, amb la seva enlluernadora presència pública, el seu poder manifest i la seva prodigalitat arbitrària? On descansen, ells que mai no es van interessar per res que no donés fruits tangibles –d’aquells que engreixen arques, sotmeten súbdits o s’exhibeixen, literalment o metafòrica, damunt de la pitrera?
 

No s’han extingit, sinó que, camaleònics, han esdevingut homes del seu temps. Ara duen texans, bambes, gorres o ulleres de marca. Continuen presents, encara més i tot: tenen perfils a les xarxes socials –i els mantenen actius fins a l’extenuació–, ofereixen periòdiques rodes de premsa, i se’ls reserva una cadira d’honor a qualsevol jornada o taula rodona que es preui. Dissimulen, si convé, el seu poder sota una capa de joiosa modèstia, però han heretat l’arbitrarietat resolutiva, i s’asseguren una visibilitat alegre i moderna. Aquests canvis són només el resultat d’un llarg procés adaptatiu.

Tots dos retrats s’inspiren en models reals. No pouen d’un home sol, sinó d’un sector sencer: la suma dels seus trets principals ha estat reduïda a dos únics individus –que semblen caricatures del tradicional cacic i del guru contemporani del coolhunting, respectivament. Molts dels membres del seu col·lectiu responen dolorosament, punt per punt, a aquestes descripcions estrafetes. Parlem dels homes que administren –que malmeten i que es reparteixen– la cultura i l’art a Catalunya: gestors públics, empresaris i prescriptors que obren com si ells mateixos fossin els amos del tros. Especuladors.

Especular, en català, al·ludeix tant a l’elaboració d’hipòtesis com a la voluntat de lucrar-se tot aprofitant la fluctuació dels mercats. Però encara té una altra accepció que emparenta l’especulació amb els miralls. Aquests especuladors ho són, per tant, per partida triple: teoritzen sobre què haurien de ser l’art i la cultura, aposten pels projectes i creadors més rendibles, i promouen una creació d’aparador. Entenen art i cultura com una avinguda exclusiva, flanquejada per façanes emblanquinades, esgrafiades, de vitralls o trencadís...

La creació no és, als seus ulls, quelcom de miraculós, corprenedor i profund. Només constitueix una manifestació més de la capacitat productiva de la societat de consum: un producte. Ergo, conclouen, cal aplicar-hi els mateixos processos industrials que a qualsevol altre bé material. La gestió de la cultura aquí i ara obeeix uns principis mercantils, i persegueix dos únics objectius ben definits: el rendiment econòmic i el prestigi. Han de ser preferibles la riquesa i els reconeixements? Preferibles a què? A què els estan anteposant aquests senyors?

Semblant plantejament polític i pràctic de la creació artística és una fal·làcia, i el devessall de paraules tècniques, burocràtiques i macroeconòmiques que el sustenta i guarneix, una comèdia. Una tragicomèdia, en realitat. A l’empara de l’ideari neoliberal d’eficiència, eficàcia i productivitat a qualsevol preu, s’ha promogut la transferència habitual dels fons públics a mans privades en sectors bàsics com l’educatiu –amb la doble xarxa de centres consolidada llei rere llei o amb la imminent incorporació del director plenipotenciari– i el sanitari –on els destinataris són sovint dubtosos, quan no incorren directament en delicte, com bé exposen Albano Dante Fachin i Marta Sibina a Artur Mas: On són els meus diners?–. De la mateixa manera, els escassos recursos que podrien garantir la subsistència d’una creació cultural professional prolífica i seriosa minven irreversiblement al llarg d’aquest canal infinit, ple de bifurcacions i giragonses, sense que als creadors els acabi corresponent la menor remuneració per la seva feina real.

Els acèrrims partidaris d’aquest sistema, els seus defensors a ultrança, bé en treuen un profit o bé esperen treure’l. És evident que la seva aplicació sotmet a un elevat grau de perjudici la resta de la comunitat: amb això n’hi ha prou i massa per dissuadir qualsevol gestor honest de les seves bondats. Si algú, en la vida pública, creu sincerament en la trinitat eficiència-eficàcia-productivitat, millor faria de seguir la seva vocació de botiguer i invertir els seus propis diners en un negoci particular. En la gestió d’allò que ens afecta a tots, s’adiu una altra mena d’ideari: equitat, eficiència i qualitat.

Poder, rendiment i prestigi poden semblar béns legítims i desitjables, però n’hi ha d’altres, de naturals i necessaris, que hi haurien de prevaler estrictament: aliment, aixopluc i abric. Els objectius desenfocats o esbiaixats d’una elit de –no ho oblidem– servidors públics ofeguen les possibilitats dels creadors de satisfer aquestes tres necessitats bàsiques. El discurs mercantil es tradueix, irònicament, en l’extinció efectiva del mercat artístic: ja no hi ha equipament públic –museu, biblioteca, teatre– que pugui pagar dignament, pel que val, el contingut que s’esperava que albergués quan va ser edificat. Els seus directors –tècnics, programadors, etcètera– regategen fins a la ruïna el pagament pels serveis dels creadors de tota disciplina, als qui finalment ofereixen treballar sense cobrar per tal de “fer-se visibles” –com si els artistes fossin, a priori, invisibles de mena. A més, amb freqüència, els interlocutors a càrrec d’aquestes contractacions de professionals no ho són, o només a mitges –malgrat les atribucions i la nòmina, els manquen formació i informació– de manera que establir un diàleg entenedor entre uns i altres esdevé una tasca àrdua.

Per acabar-ho d’adobar, la decrèpita consideració dels creadors com a “vagos y maleantes” manté subreptíciament la seva vigència moral. Poques institucions gosen contractar, subvencionar, premiar o becar la feina d’un artista: més aviat procuren invertir en una marca sòlida. En conseqüència, assistim a un descoratjador procés de darwinisme cultural, un procés pervers en el que només perviuen els “artistes de marca” i els aficionats. (També, és clar, els qui ens prenem la nostra professió com una missió: creadors resistents, suïcides econòmics, exclosos del sistema.) Els artistes professionals, desorientats i desesperats, es veuen empesos a concentrar els seus esforços en composar-se aquella “marca” que els torni un lloc dins la maquinària, i negligeixen el rigor creatiu que és el seu veritable deure. Alhora, es sosté econòmicament el diletantisme: una cultura folklòrica i agradosa que es complau en reeditar ad infinitum els mateixos costums, una manifestació artística benintencionada i saludable, però insuficient i conceptualment feble, que no camina endavant sinó que es vincla endarrere.

Quan el president del CoNCa compareix en comissió parlamentària i alerta els diputats que el 25% dels treballadors de la cultura perceben menys de 6.000€ l’any, no anuncia res de nou: les vies laborals i els suports a la creació, escassos de bell antuvi, han estat escapçats. Tot i així, els innombrables organismes i departaments concebuts per gestionar aquestes vies i suports han romàs. Malgrat haver quedat buits de sentit, resten impertorbables; delmats, en el pitjor dels casos.

El Departament de Cultura de la Generalitat, per la seva banda, s’ha rentat la cara i ara es mostra dinàmic i resolutiu. Gairebé revolucionari. Noves àrees substitueixen les velles divisions rígides: Creació, Equipaments, Empreses, Mercats i Públics. Tot amb majúscules. Manca tanta sensibilitat en aquesta classificació! Sobren, en canvi, en aquest i altres centres de govern, símptomes d’una concepció anòmala i desproporcionada de l’art i la cultura: el nomenament d’una suposada estrella televisiva catalana com a comissària de Santa Mònica –i el seu intent d’organització d’una ridícula festa inaugural per passar-s’ho bomba–, les commemoracions patriòtiques que no reparen en despeses, o el tancament del MNAC perquè aculli una multimilionària cerimònia privada, en són només alguns exemples.

Els empresaris culturals també prenen part com a jugadors de ple dret en aquest joc de la creació rendible, amb prebendes adquirides i previsions de guanys a curt i a llarg termini. Es vanten de la seva independència empresarial mentre gaudeixen de quantioses aportacions públiques. Grans grups amb beneficis són afavorits. No parlàvem de cultura? Quin sedàs deformat equipara el nombre de treballadors, o de socis, amb la qualitat de la creació artística? D’ara endavant només podran sobreviure els creadors i artistes assalariats en una gran empresa? Quins paràmetres culturals guien la concessió d’uns ajuts que recauen sistemàticament en aquests monstres? Quines directrius dicten el redactat d’unes bases de concurrència que exigeixen al sol·licitant una estructura empresarial abans que un veritable projecte de creació? Qui, i en base a què, s’arroga l’autoritat per decidir cap a on es decanta aquesta balança trucada?

També al grup dels prescriptors, mitjans de referència amb una visió crítica estretament lligada als interessos dels accionistes, als espais publicitaris, a les subvencions i altres acords de col·laboració, li pertoca la seva porció de pes a la consciència –si no fos perquè la consciència, l’ètica periodística, se’ls ha tornat mal·leable i ben poc incisiva. La seva falta, prou greu en vista de la degradació de les condicions de treball dels creadors i artistes, és aquest continuar com si no passés res, tot prodigant una atenció festiva als productes extraculturals que copen el mercat –oportuns impostors disfressats d’art, màquines escurabutxaques que compleixen cadascun dels principis mercantils, però cap dels veritables objectius de la cultura. Els comunicadors ens obsequien amb una sàvia combinació de silenci còmplice i escarafalls ben estudiats.

Tots plegats es comporten com els amos del tros: es saluden i afalaguen entre si i extorsionen els qui llauren la terra. Amos, ells? Aquest tros cultural i artístic és nostre: de la humanitat. Dels creadors i artistes que el conceben i executen; de la societat que el rep i en gaudeix. I els capatassos, els administradors, poden contribuir a fer-lo fèrtil o esprémer-lo fins que sigui eixorc. Tant si actuen com a mediadors dignes i útils com si ho fan com a intermediaris àvids, tots en som testimonis: concedim-los el lloc que mereixin a la història –o a la no-història.

Un desequilibri irracional escanya l’art i la cultura a Catalunya: creadors mísers han de conviure amb gestors, empresaris i prescriptors de panxa plena i ronyó cobert que menystenen impunement la seva feina. És clar que ens dirigim irremissiblement cap al model social de l’estable i ens sorprendria saber quantes bèsties es poden embotir en un sol indret i menar al sacrifici sense que amb prou feines es regirin. Qui necessita, precisament ara, un desenvolupament cultural i artístic que desvetlli aquests animalons?