Amb la claredat augmenta el fred

El creador que creu en el seu art mai duu una vida solitària, perquè aquest l’acompanya i l’assetja, l’empeny i l’agombola. Des del moment precís en què s’hi consagra, la seva obra i la seva vida esdevenen indestriables. El creador que assoleix el virtuosisme amb ànima resta definitivament identificat amb la seva creació. Immortalitzat. 

No obstant això, ell mateix pot esquerdar la solidesa immòbil d’una obra que els altres mai gosaran posar en dubte. Pot revisar les seves pròpies afirmacions, pot corroborar-les, matisar-les, contradir-les o riure-se’n. Pot visitar els llocs que creia abandonats i descobrir-hi d’un plegat un sentit nou. Pot desvetllar la seva humanitat lluminosa, oculta fins aleshores sota l’ombra monumental de la seva producció artística. 

Glenn Gould ja havia enregistrat les “Variacions Goldberg” de Bach l’any 1955, en la que es considera la millor interpretació d’aquesta composició. Al voltant d’aquesta execució musical insuperable va construir Thomas Bernhard la seva novel·la El malaguanyat. Tot i així, l’any 1981 Gould va decidir tornar-hi: la nova gravació recollia la delicadesa artística d’un home que havia viscut per a la música i les petjades que aquesta dedicació plena havia deixat en el seu cos. 

Aquesta empremta de dolor i de joia, aquest descobriment de l’home dins la seva obra, és el que ens mostra amb una evidència aclaparadora “Allò de què parlem roman inexplorat”, l’espectacle que Pep Tosar ha elaborat a partir dels diferents relats que Thomas Bernhard va fer dels premis que havia rebut al llarg de la seva trajectòria literària. Mis premios [trad. de Miguel Sáez, Alianza, Madrid, 2009; encara inèdit en català] conté un seguit d’articles breus en els quals Bernhard narra les seves peripècies en el deplorable, indefugible i reiterat calvari de la cerimònia d’entrega dels premis que li van ser atorgats –que ell menyspreava i que sovint acceptava per imperatiu econòmic–. El mateix llibre aplega els seus discursos d’acceptació, redactats a corre-cuita poc abans d’aquests actes, enmig d’una apressada confusió moral, social i literària. Thomas Bernhard va deixar llest aquest material per a la seva publicació pòstuma.

Imma Colomer, Pep Tosar i Òscar Intente a "Allò de què parlem roman inexplorat"

El Bernhard que ens ofereix Tosar no és despietat i cru com la seva prosa més nua, ni incendiari i polèmic com el seu teatre, ni desesperat com la seva poesia. No és només tot això. Apareix com un autor amb una consciència estricta i amb un sentit de l’humor exacerbat, que sap del cert que la seva obra mai no ha estat compresa pels qui l’han adornat amb condecoracions i que aquestes medalles en realitat se les penjaven, a costa de la seva creació literària, els mateixos homes i dones absurds que ell atacava públicament als seus escrits. Com un lúcid divertit o com un desesperat pacient. Com un home contradictori: inaccessible i alhora capaç d’albergar la més gran estimació per Hedwig Stavianicek –la seva “tia” (Imma Colomer)– o pel seu amic perdut, Paul Wittgenstein; esquerp i reticent amb l’entrevistador que el visita (Òscar Intente), finalment conversador infatigable. 

“Allò de què parlem roman inexplorat” ens convida a la casa vienesa de la Hedwig Stavianicek. Allà, Thomas Bernhard rep durant diversos dies un periodista que enregistra les seves reflexions al voltant d’alguns dels prestigiosos premis que li han estat concedits. De cadascun d’ells, l’escriptor en guarda records deliciosament prosaics, sovint extraordinàriament còmics o tragicòmics. Records, en tot cas, despullats de la pompa i la transcendència que de segur els atribuiria algú amb una intel·ligència menys esmolada. Records agres com només ho són les concessions indignes que hom fa. 

La dramatúrgia de Pep Tosar i Evelyn Arévalo convoca màgicament en aquest saló una conversa impossible que hauria tingut lloc l’any 1980 i en la que prendrien part Thomas Bernhard, la “tia” –amiga, mecenes, companya, “ésser decisiu” en la vida de l’autor segons les seves pròpies paraules– i un periodista fictici. El públic presencia les declaracions íntimes de l’escriptor austríac, en un monòleg que Hedwig Stavianicek completa, puntua o esmena discretament, plena d’afecte i d’admiració per l’home que tan bé coneix. L’entrevista reuneix fragments de Mis premios –entre els quals el discurs d’acceptació del premi literari de Bremen–, però també s’inspira en els volums autobiogràfics L'origen, El soterrani, L'alè, El fred i Un nen, i molt probablement en l’entrevista que Bernhard va concedir a Asta Scheib l’any 1987. Totes les llicències temporals s’adrecen a fer més entenedor, commovedor i excepcional aquest diàleg. Al fons de l’escenari Glenn Gould toca les “Variacions Goldberg” del 1981. Encara s’han de publicar El nebot de Wittgenstein (1982) i El Malaguanyat (1983). Aquella mateixa dècada moriran Glenn Gould, Hedwig Stavianicek i Thomas Bernhard.

Els grans espectacles eludeixen les mirades simplistes. El mèrit d’aquest “Allò de què parlem roman inexplorat” no rau en les seves magnífiques interpretacions, ni en l’encert palès de la dramatúrgia, ni en la bella traducció de Clara Formosa –traductora dels cinc llibres autobiogràfics esmentats, així com de Mestres antics–, sinó que tots aquests elements es conjuguen per tal que assistim al moment únic del creador que es despulla fins a convertir-se novament en home. 

“Amb la claredat augmenta el fred”, lamenta Thomas Bernhard. O potser només ho constata. Però amb la claredat que se’ns revela a la representació d’“Allò de què parlem roman inexplorat” augmenta la nostra certesa que no estem sols en aquesta intempèrie.

Ruth Vilar

Cos de Lletra